s’havia de moure.
El moble de ferro colat del despatx de Santa Magdalena Sofia, pesava l’impensable, estava (o està) pintat amb esmalts blaus i liles i, oferia mil calaixos-safata i portes. A l’alçada dels ulls unes petites portes amb mirall, a la de les mans un sobre negre, potser de baquelita.
Per a moure’l ... mil possibilitats a estudiar i mils enginys per aconseguir-ho. La matèria i la física resumida en aquell intent de desplaçament.
Quin sentit tenia tot aquell desplegament de coneixement i experiències acumulades sobre aquell moble?
Potser el mateix que el d’escanejar amb mil seccions el “morrot” de Montjuïc per a, finalment,

poder dibuixar el traçat del “salt del cavall”: pas de la ronda litoral per la seva vessant sud (el meu primer treball al despatx MSM). El coneixement de l’objecte, de la seva forma i la seva física, per a empatitzar i poder treballar no sobre, sinó amb ell.
Era del tot necessari controlar l’obertura sobtada d’un d’aquells calaixets pivotants que podrien fàcilment deixar-te sense dents, o la descompensació entre empenta i convenient control del balanceig que podia suposar l’esclafament d’algun dels operaris.
Tots volíem pensar que en aquell despatx d’aprenents, el repetit desplaçament d’aquesta peça del mobiliari, per a “una millor endreça visual”, es corresponia a una tècnica oriental de mestratge, però sempre ens quedava el dubte de si només era conseqüència de la recomanació feta per un amic a Manuel de que calia fer (fer) exercici. / Barcelona